Dels Elfs hi ha moltes versions variades. Fins fa poc temps, se’ls considerava com una raça de nans d’intel·ligència superior. Habitaven en coves subterrànies i tenien un territori propi anomenat Alf-heim. Tenien poders màgics, i era característic d’ells portar un arma, la fletxa pedernal.
Els lapons d’Escandinava i els pigments de l’Àfrica Equatorial presenten semblances notables amb les descripcions llegendàries dels Elfs, motiu que suggereix la possible existència d’alguna raça nana que va inspirar aquestes llegendes. Segons la mitologia escandinava, els Elfs són genis, esperits de l’aire.
A Irlanda, Escòcia i Gales, tant els Elfs com les Fades són coneguts amb el noms com “La bona gent”, “Gent de pau”, “La gent petita”, etc…. Es creu que han existit des de la creació de la terra, els druides pensaven que els Elfs eren una raça superior espiritualment i per aquest motiu molts dels sacrificis que s’oferien a la natura era en honor seu.
Es creu que alguna vegada van existir, malgrat que ningú mai els hagi vist.
La gent creu que aquesta raça d’éssers ordinàriament invisible silenciosa en els seus moviments, acostumen a tenir les seves casetes sota terra, en turons i monticles de roques o terra. Sovint visiten els homes per ajudar-los.
El seu nom deriva de la paraula “sith”, pronunciat shee, que significa “pau”. Però aquest només és un dels molts noms que reben: els elves anglesos, els alfar germànics, els ely danesos, els elfvar suecs, elfor o ellefolk escandinaus, alp i elbe alemanys, aelpen anglosaxons i alfa islandès. Tos aquest noms ens fan pensar en una possible arrel llatina: albus, blanc.
Pel que fa a l’origen dels Elfs, és difícil d’esbrinar, ja que té moltes variants. Ara ens el imaginem com surten als jocs de rol, als llibres, als relats de fantasia, les pel·lícules i fins i tot als videojocs i el cert és que han evolucionat bastant amb el temps.
És possible que arribessin al món en terres alemanyes. En lloc de ser admirats, eren temuts. Se’ls interpretava com a éssers petits i sinistres que es divertien realitzant malifetes i poc a poc els van anar diferenciant dels follets. Robaven el bestiar i altes objectes, i segrestaven nens. Eren sabotejadors per naturalesa i els víkings pensaven que podien causar naufragis. Les seves orelles punxegudes, els seus ulls felins i els seus poders màgics ja els caracteritzaven. Si no se sap res més d’ells és perquè tenien l’habilitat de tornar-se invisibles. Altres versions afirmen que no estan lligats a les lleis materials de la nostra existència i que poden viatjar instantàniament a través de les dimensions i desaparèixer de sobte.
Són sers amorals (sense noció del bé i el mal), tan aviat capritxosos com generosos o cruels. Molts d’ells viuen en cases amb els homes, guanyant-se l’odi d’aquests amb les seves trapelleries. Tanmateix, altres tradicions els mostren diferents: a la poesia anglesa de l’Edat Mitjana, per exemple, són éssers aeris i lluminosos, plens de dolçor i bondat.
Se’ls considera arquers brillants (utilitzaven fletxes de ferro que causaven dolors neuronàlgics), i es creia que vivien moltíssims anys. Tenen una gran punteria gràcies a la agudesa de la seva vista.
Amb el temps, la seva figura es va apropar més a la dels homes que a la dels follets. Són més prims que els humans, més hàbils i més àgils, i les seves veus són dolces i melodioses. S’organitzaven en ciutats. Els seus pobles en els boscos estan camuflats entre els arbres i al seu damunt. Els Elfs de les muntanyes s’amaguen darrere d’estranys laberints. Eren més sociables amb els homes.
Va ser a partir del segle passat que es van començar a transcriure narracions de les històries orals més antigues i a deixar-ne constància escrita. Segons la literatura popular, es creu que els Elfs es poden dividir en tres classes diferents:
Elfs de la Llum: Són especialistes en el canvi d’aparença, i poden viatjar a traves de les quatre dimensions conegudes. La seva imatge és transparent i amb tonalitats blavoses. Amb freqüència seva bellesa és efímera, com les papallones. Dels tres, aquests són els que tenen millor predisposició, però per desgracia els Homes els veuen amb menys freqüència. Existeixen Elfs de la Llum que tenen l’habilitat de desplaçar-se sobre el foc o per l’interior de la fusta i la pedra: són anomenats Ellefolk, que tenen la capacitat de veure el futur, a més de tenir un do natural per al cant, i componen una música fascinant i embriagadora.
Elfs de la Foscor: Construeixen les seves llars a terra i la seva pell reflecteix els seus colors: gris, bru, vermell i negre. Sovint viuen en cases dels humans, però s’estimen més els llocs i racons foscos i tan sols apareixen al migdia o entrada la nit. Si una casa no està tancada amb clau o té petites esquerdes a la fusta, hi entraran fàcilment. Malgrat que la majoria habita a les profunditats de la terra, no tots ho fan. Probablement que són anomenats així per una concepció negativa que sempre han tingut d’ells els nostres avantpassats. Són sers espantadissos, la seva presencia es desagradable i sobretot, estan relacionats amb els morts.
Elfs de la Penombra: Són els més nombrosos. Estan lligats al seu entorn i la seva vida depèn del temps, de l’espai i el lloc. Degut a aquestes limitacions poden ser reconeguts per l’home més fàcilment. El seu paper és molt important, ja que intenten protegir-se amb precaució dels estranys, i poques vegades s’allunyen del seu arbre, planta, rierol, monticle o estany natal.
A El Silmarilion, de J. R. R. Tolkien s’explica tota una mitologia d’Elfs inventada per l’autor. Segons el llibre, els Elfs van aparèixer abans que el sol i la lluna, que són el sastres més vinculats a la humanitat. Tolkien els presenta com a les més nobles i belles criatures, superiors als homes en aparença física, bondat i estatura. És el contrari de les opinions que tenien els pobles nòrdics. La idea de Tolkien sobre els Elfs és la que s’imposa avui dia. Sembla ser que l’autor d’aquesta obra, en realitat intentava compensar la falta de mites del seu país. Es podria dir que ell sol ha donat vida a una mitologia que a pobles sencers els hauria costat una gran quantitat d’anys. Cal destacar la gran influència de tota la seva obra, ja que ha establert la definició dels Elfs sobre tradicions anteriors.
A partir de Tolkien, els Elfs són éssers superiors, més sensibles i refinats que altres races i fins i tot immortals. A més a més, són hàbils en les arts. L’únic defecte que tenen és una certa malenconia i algun excés d’orgull.
Les descripcions més belles dels Elfs les trobem a Escandinava, on també es coneixien com el Poble de les Huldre. Els Elfs escandinaus són membres de una antiga cultura, amants de la música, la dansa i les arts. Dominen els secrets de la naturalesa i de les herbes màgiques, coneixen els astres i el futur, viatgen sobre els raigs de sol, poden traspassar qualsevol dels elements, però prefereixen la proximitat de les aigües.
Tenen moltes característiques en comú amb els pobles antics d’Europa: Lapons, Celtes, teutons, … Són molt conservadors de la seva època i cultura. Desconfien de la religió i la industrialització. Viuen en comunitats i tenen reis als quals es mostren molt fidels; fugen de la llum de sol, i també de les mirades dels homes, i els agrada ballar a la llum de la lluna.
[@more@]
